Gràcies al Pere i l’Enric per les fotos.
SORTIDA A LA SERRA DE L’OBAC
Aquest darrer dissabte, quan vaig obrir els ulls, amb la humitat entre els ossos i les articulacions adolorides…no pintava gens bé. No tenia clar, si aixecar-me o mandrejar una estona més…pensava, millor estar-se aquí que a fora…quin fred i deu fer…
Entre dubtes vaig decidir sortir lentament del cau. Un cop fora, a l’alçar la vista cap el cel…potoxofff… entre els pins i les alzines només podia veure-hi núvols: blancs, grisos, negres i l’amenaça de la pluja junt amb ells. Trista i imaginant un dia, sense la distracció dels xirucaires caminant amunt i avall, vaig baixar cap l’aparcament de l’Alzina del Solari…potser encara hi podria trobar algun valent o despistat amb ganes de trepitjar natura…
De sobte, quasi quan ja marxava, un raig d’esperança. Una filera de cotxes van deixar la carretera i van aturar-se ordenadament. De dins sortien una bona colla de xiquets i xiquetes amb els que deurien ser els seus pares, vaig dubtar, ja que els veia molt joves i amb una energia pròpia dels adolescents… després de més a prop els dubtes es van esvair… Si, si, eren els seus pares…
Quin grup!!! encara a l’aparcament, sense haver fet ni un pas i ja tenien els entrepans a la boca… em van caure bé, vaig decidir que els seguiria a veure quina en feien…
Després d’un tram de camí, van enfilar-se per un corriol cap a la part alta de la serra. El desnivell era considerable, però el ritme, marcat per la Carlota i la Breta, va ser alt. De fet, he de reconèixer que em va costar no perdre’ls de vista.
Un cop dalt de la carena, tot i que limitades per la poca visibilitat del dia, van poder descobrir unes bones vistes. Montserrat, Sant Llorenç del Munt…Seguint el Gr-5, en direcció sud, van arribar fins el Coll de les Tres Creus i d’aquí cap a la Balma de la Porquerissa. En aquest punt i com si fossin isards, tota la canalla, va enfilar-se sobre unes grans roques. Puc dir, que fins que no va baixar el darrer dels marrecs, no vaig veure la cosa clara.
Van continuar, per uns corriols entre la vegetació i els monòlits de conglomerat rogenc, cap a la Font de la Pola, el Coll de Tanca i la Cova d’en Tinet o del Racó Gran. Fins i tot el sol va sortir una estoneta, per fer-nos companyia.
Jo començava a tenir gana i ells també, ja que aprofitant una clariana sobre les roques, es van posar a dinar. Es van poder escoltar algunes queixes sobre el lloc. On està el prat? I la gespa? Vaja quina organització?
Llàstima que sóc un xic poruga, m’hagués agradat poder menjar amb ells. De fet vaig tenir dos moments de debilitat, on deixant la por de banda vaig estar a punt de sortir. Quan en Lucas va repartir unes galetes que ell havia fet i quan en Xavifestes va treure la ratafia. Que hi farem un altre dia serà…
Semblava que podia ploure i per això van aixecar el campament més ràpid del desitjat. Més corriols, cap la cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang. Ara tocava, la darrera pujada de l’excursió i com cada moment en que el camí s’enfila, els somriures van dibuixar-se a les carones de l’Emma, de l’Alba, de la Rita… ja havíem arribat al Coll de Boix i d’aquí només faltava baixar pels Graons de Mura fins els cotxes. No vaig entendre perquè lligaven a un tal Pere i no el deixaven baixar corrents amb els xiquets… suposo que costums grupals o que no calia canviar el nom de l’indret, pel dels Graons dels caps esberlats.
Finalment a l’aparcament, van pujar als cotxes per tornar cap a les seves cases. Em vaig quedar tristona, però a la vegada contenta d’haver passat el dia amb ells. Jo m’ho vaig passar molt bé, espero que ells també…
La Guineu de l’Obac
